Aquestes primeres qüestions són les més fàcils de respondre, doncs tenim les eines i capacitats per orientar i assessorar. Si se'ns demana com actuar envers un conflicte amb l'infant, podem respondre que seria adient mostrar una resposta ferma i clara per part de l'adult. Però què passa quan se'ns pregunta envers situacions personals, com seria una separació? No és estrany que se'ns expliqui una situació familiar d'aquest tipus. La meva reflexió va per aquest camí. Per entendre-ho millor us ho exposarè amb un cas concret.
Una dona amb dues filles de 3 i 5 anys, que conviu amb el marit. Aquest sempre està cridant i criticant la dona (maltractament psicològic), com a dinàmica natural. La dona aguanta fins que un dia fa el mateix amb una de les nenes de manera directa. És en aquest punt que la dona decideix separar-se del marit.
Al cap de la setmana de separació el marit anuncia a la dona que no li pensa pagar cap manutenció, doncs no treballa "legalment" i per tant no té l'obligació. La dona reconeix que està molt bé separada, però que necessita els diners per sobreviure ella, però sobretot les seves filles.
QUÈ FEM COM ASSESSORADORS?
Crec que és molt important preguntar-nos-ho i intentar arribar a una decisió. PENSEU-HI...
Segons el meu parer, després d'haver-hi pensat molt, l'únic que podem fer és plantejar la realitat i les possibles sortides que hi ha envers la situació, però mai, mai decidir o donar l'opinió subjectiva, doncs segurament no podrem entendre la situació real de la persona que ens exposa la seva situació.
Per tant en aquest cas NO li diria "no tornis amb aquest home", doncs no ha de ser la meva decisió. El que SÍ que faria seria exposar les diverses sortides que té i deixar que sigui ella qui trii la seva realitat.
QUÈ EN PENSEU?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada